El meu petit, el meu Nuckito...
ens vam haver d'acomiadar el passat 21 de març d'aquest 2022, moment molt i molt difícil; tant que després de les setmanes que han passat no trobava el moment per dedicar-te unes línies al meu blog -no perquè no tingués el temps, sinó perquè l'emoció que em desperta el recordar-ho és dolorosa i trista-. Però vull fer-ho, necessito fer-ho, et mereixes que ho faci, igual que vaig fer amb la Duna. Desitjo que no sigui un adéu, sinó un fins aviat. Espero que ens poguem retrobar de nou al cel, que em vingueu a rebre tu i la Duna quan sigui la meva hora, i que estigueu acompanyats també del Jacky, la Fura i el Tro -que pobret també ens vam haver d'acomiadar d'ell un mes abans de tu-. A més, estic segura que us estan cuidant molt bé la iaia Maria i l'avi.
Des de que ens falta la Duna no he pogut escriure amb tanta freqüència al blog, perquè les emocions no fluien com abans, quan estavem els quatre junts. Espero que ho entenguis. No era el mateix, érem un pack. I, evidentment, que ho he passat superbé amb tu, ha sigut un plaer compartir la vida al teu costat al llarg d'una mica més d'11 anys. Que ràpid passa el temps! Et seguia veient com el meu petit i has tingut sempre aquesta mirada d'inocent, de bon jan, de sinceritat... una mirada tendra, pura. No la oblidaré mai.
Aquí el dia que et vam adoptar de la Protectora! Quin gran dia va ser! Des de que et vaig veure sentia que havies d'estar amb mi.
Amb la Duna us vau entendre superbé, va ser com la teva mami. Quin parell estàveu fets! I tu sempre fent el pallasset!
Han anat passant els anys i seguies igual, t'has mantingut jove de cos i ànima sempre, el meu "perrito aventurero". Fins i tot, vam superar el temps de confinament per la covid, en la que vam tenir la sort de passar-lo junts. I el postcovid també vam gaudir-lo plegats!
I és que no t'arriba al cor aquesta mirada! Li donaries tot i més!
I a aquesta carona, que t'adormies superràpid i en qualsevol raconet, com en les escales de casa! Quina carona!
Tot va començar perquè anaves coix de la poteta, a dies millors i a dies pitjors, i vam seguir fent proves per esbrinar què li passava a la poteta... fins que mirant mirant vam detectar que tenies quelcom allí dins que no et faria res de bo: maleïts tumors! Un et va sortir a la pròstata i quan te'l vam detectar ens van dir que poc hi havia a fer, no podiem fer cirurgia ni tractaments curats i que l'esperança de vida era d'1-2 mesos... quina notícia! però vas ser un campió i vas resistir 5 mesos i mig! Mesos en els que vam intentar donar-te la millor qualitat de vida i en les que vaig intentar gaudir al teu costat al màxim.
És impossible escriure aquestes línies sense plorar, passen pel meu cap mil imatges amb tu, de tu i per tu. Només puc que donar-te les gràcies per tot el que m'has donat, ensenyat, compartit i m'has fet sentir.
Hem anat a un munt de llocs i hem fet un munt de coses amb tu:
I tu, sempre a punt per sortir, ràpid, ràpid cap a la porta per estar preparat... Només t'havíem de dir: "Nuck, nem?!" eren les paraules màgiques!
Com passejar per la muntanya...
