Ha arribat el dia, t'estimarem sempre Duna!

I després de seguir el mes de juny amb alts i baixos, d'urgències al veterinari perquè ens donguessin la medicació punxada perquè no hi havia manera de prendre's res per boca, o perquè presentava nàusees, seguia amb diarrees... 

Cada cop estava més fluixeta, l'haviem d'acompanyar per caminar perquè s'aclofava a vegades i els recorreguts havíen de ser curtets. I depèn de quins trams l'agafavem en braços per traslladar-la, mai li havia agradat que l'agaféssim però ella es deixava portava perquè sabia que ella no podia fer-ho sola.

Eii però la revetlla de Sant Joan va ser l'única valenta pels petards que va sortir a la terrassa amb nosaltres a sopar (no com el Danko i el Nuck que restaven amagats) i va estar acomanyant-nos animadeta durant el sopar al nostre costadet.

Però, a l'endemà, el dia de Sant Joan, vam haver d'anar d'urgències perquè estava fatal i va quedar ingressada dos dies perquè va precisar la transfusió de 2 concentrats d'hematies perquè l'analítica va sortir molt tocada. Ara, al sortir, vam detectar que havia fet una davallada important, no caminava, el Pere la va haver de portar en braços fins al cotxe. Tot i així, a l'arribar a Teià la va portar al cementiri i va caminar una miqueta. Però seguia fent diarrees i no menjava res. Li apropaves algu de menjar i ho olorava i et mirava amb els seus ullets però no ho agafava; això vol dir que realment no podia ni amb la seva ànima; amb lo golafre que havia sigut sempre! és que ara realment no li entrava gens de menjar.

Així que es va tornar a portar al veterinari el divendres 28, li van valorar i agafar mostres dels tumors que li havien sortit a l'anus i que en uns dies s'havien reproduit megaràpid i li van fer una eco dels intestins i recollir també mostra del tumor que havien detectat en ell (tot i que l'altra opció és que sortís que era una úlcera) i vam esperar a dilluns pels resultats i en base a ells decidir què fer.

Aquell cap de setmana el vam passar molt malament, la gosseta seguia sense menjar res, anava perdent pes a salts de gegant, i forces, bebia poquet perquè no es podia aixecar per si sola i aprofitava quan sortia a passeig per beure o sinó li havies d'apropar el plat de l'aigua allí on ella estava ajaguda. Seguia fent diarrees que resulta que eren provocades pel problema a l'intestí gros i prim. Caminava molt poquet i s'ageia al terra de tant en tant durant els petits passeigs. Mai deixava de seguir-te amb la mirada i els seus ullets penetrants, ja veiem que l'energia s'acabava i la malaltia se l'estava emportant. 

Per aquest motiu el diumenge 30 vam decidir al vespre anar a fer allò que a ella li encantava, que és un bany a la platja. Només sortir del cotxe -ja vam parar ben aprop de la platja-, va anar directe ella soleta fins les dutxes per fer la primera remullada. I, després, com que s'enfonsava a la sorra perquè no tenia forces per caminar per ella la vaig agafar i portar fins dins l'aigua i allí vam fer el primer i últim bany de l'estiu plegats. La teníem ben subjectada i nedava una miqueta, movia les seves potetes i després, asseguda a la sorra dins l'aigua, la tenia a la falda i ella, es veia tranquileta, relaxada i quietona i ens movíem amb l'anar i venir de les ones del mar. Per no esgotar-la massa, perquè estava dèbil, la vam deixar a la sorra, quasi tocant l'aigua i allí ens seguia amb la mirada mentre estàvem nosaltres a l'aigua i no deia res (cosa que si ho haguéssim fet estan ella 100% bé ens hagués bordat, hagués anat corrent amunt i avall perquè no volia estar ella mai a fora i nosaltres dins l'aigua). I, sobretot, com seguia al Pere, estava pendent d'ell, si s'allunyava d'ella o no, amb la seva mirada i les seves celles tan expressives. De fet, un clar exemple va ser quan ell es va enfonsar en l'aigua i ella va moure les potes i avançar-se cap endavant per fer l'intent de llançar-se preocupant-se per ell (com havia fet moltes vegades quan estava boneta), el que passa que ja no tenia forces per moure's com hagués volgut. I és que aquí es veu la vitalitat que tenia, la fidelitat que tenia per preocupar-se pel Pere, tot i estar ella fatal, fins l'últim moment pendent d'ell. S'estimaven amb bogeria, el vincle que teníen era impressionant, veure-ho per creure-ho. Que bonic!

L'endemà dilluns, però, ja no es movia gens, ja no va poder sortir ni a fer un pipi davant de casa. La movíem amb braços. Per telèfon ens va informar el veterinari que els resultats de les biòpsies havien sortit molt dolents, tenia tumors malignes a intestí prim i gros amb metàstasis i que no es podia operar ni tractar amb quimioteràpia. Diagnòstic fatal. No hi havia cap altra via que acabar amb aquest sufirment i com que volíem que no fos al veterinari sinó a casa, en un ambient familiar, tranquil, còmode i relaxat vam acordar que vindria dimarts al migdia a casa el veterinari per aplicar-li l'eutanàsia. Com que estava ja tan malament vam demanar que ens preparéssin algun calmant perquè tot i que ella no es queixava i no feia cap gest de dolor se la veia que potser estava incòmode i toveta, i vam passar a buscar u derivat mòrfic per posar-li subcutani a primera hora de la tarda i després a la nit i que pogués passar la nit més confortable. Decisió megadura però que no teníem alternativa perquè ja s'havia fet tot el que es podia fer per ella. Ufff que difícil! 

Aquell vespre, vam fer l'última despedida amb ella anant al cementiri, on passejavem sovint amb ella, un lloc tranquil amb unes magnífiques vistes a la montanya i al mar. La vam haver de portar amb braços perquè ja no es movia gens. Ens mirava estant a terra tumbadeta, no sé ja fins a quin punt ella estava conscient del tot, gaudint dels últims moments junts en un lloc especial per nosaltres; nosaltres ho vam fer amb tota la bona intenció.

Va passar una nit molt incòmode, va començar a respirar anguniosa però no sabíem si era perquè estava incòmode i tenia calor -ja que la vam tombar en el llitet perquè estigués més còmode- o que tenia dolor o que realment no podia respirar bé del tot. A mitja nit vam aixecar-la entre els dos i li vam treure el llitet i sembla que es va quedar més relaxada i així vam acabar de passar la nit. Tot i així els ullets que tenia i com ens mirava em sembla que ja no estava 100% amb nosaltres. 

Ens la vam emportar cap a Sabadell, a casa dels meus pares, volíem que la "despedida" sigués a la terrassa. Abans, però, vam voler passar per la font de la plaça de l'església de Teià -a la que tant li agradava anar per beure i mullar-se fins quedar-se xopa-. Com que ja no caminava i costava molt agafar-la en braços perquè se'ns "plegava"la vam posar en el llit gran a manera de camilla i la vam treure del cotxe i la vam portar al costat de la font. No sé bé què va passar en uns minuts, però la gosseta va fer l'últim esforç per recolzar les potetes de davant -mentre jo l'agafava per la part de darrere- i el Pere li engegava la font i ella va moure el caparró perquè li caigués l'aigua al damunt. Aquesta si que va ser l'última remullada. La vam posar dins el cotxe i cap a Sabadell vam anar, en el trajecte ja vam veure que la respiració anava presentant dificultats i quan vam arribar a casa anava incrementant-se més i els seus ullets ja no ens miraven, s'anaven com diluint.

I justet ens va anar el temps, perquè va ser arribar a la terrassa, col·locar-la amb el llitet, acompanyar-la el Pere i jo i als pocs minuts va fer les últimes apnees i va descansar finalment en pau. No va caler que vingués el veterinari. Ufff que trist, difícil i dur aquest últim moment. Desitgem que no hagi patit massa en les últimes hores, és una cosa que ens preocupava molt, que patís! Desitjavem que no morís al veterinari ja que sempre la posava molt nerviosa i més en les últimes setmanes que hi havia anat tant sovint; i que estigués en un espai que li agradés i dins del que li podíem oferir la terrassa de casa vam creure que era el lloc ideal, amb el ventet que corria, la tranquilitat, acompanyats de floretes i en un espai conegut per ella. 

Per nosaltres ha sigut una gossa molt especial, dins la tristesa i el buit que ens queda, ha sigut un honor gaudir plenament d'aquests 13 anys i 4 mesos i escaig al seu costat, ens ho hem passat tan bé amb ella, ha sigut la nostra alegria, la nostra caixa d'energia positiva, els nostres ànims, les nostres ganes de viure! 

Només ens queda dir: 

MOLTÍSSSSSIMES GRÀCIESSSS PER TOT DUNA!!!! 

Descansa en pau.

12-3-2006        2-7-2019