sábado, 6 de julio de 2019

Ha arribat el dia, t'estimarem sempre Duna!

I després de seguir el mes de juny amb alts i baixos, d'urgències al veterinari perquè ens donguessin la medicació punxada perquè no hi havia manera de prendre's res per boca, o perquè presentava nàusees, seguia amb diarrees... 

Cada cop estava més fluixeta, l'haviem d'acompanyar per caminar perquè s'aclofava a vegades i els recorreguts havíen de ser curtets. I depèn de quins trams l'agafavem en braços per traslladar-la, mai li havia agradat que l'agaféssim però ella es deixava portava perquè sabia que ella no podia fer-ho sola.



Eii però la revetlla de Sant Joan va ser l'única valenta pels petards que va sortir a la terrassa amb nosaltres a sopar (no com el Danko i el Nuck que restaven amagats) i va estar acomanyant-nos animadeta durant el sopar al nostre costadet.




Però, a l'endemà, el dia de Sant Joan, vam haver d'anar d'urgències perquè estava fatal i va quedar ingressada dos dies perquè va precisar la transfusió de 2 concentrats d'hematies perquè l'analítica va sortir molt tocada. Ara, al sortir, vam detectar que havia fet una davallada important, no caminava, el Pere la va haver de portar en braços fins al cotxe. Tot i així, a l'arribar a Teià la va portar al cementiri i va caminar una miqueta. Però seguia fent diarrees i no menjava res. Li apropaves algu de menjar i ho olorava i et mirava amb els seus ullets però no ho agafava; això vol dir que realment no podia ni amb la seva ànima; amb lo golafre que havia sigut sempre! és que ara realment no li entrava gens de menjar.




Així que es va tornar a portar al veterinari el divendres 28, li van valorar i agafar mostres dels tumors que li havien sortit a l'anus i que en uns dies s'havien reproduit megaràpid i li van fer una eco dels intestins i recollir també mostra del tumor que havien detectat en ell (tot i que l'altra opció és que sortís que era una úlcera) i vam esperar a dilluns pels resultats i en base a ells decidir què fer.



Aquell cap de setmana el vam passar molt malament, la gosseta seguia sense menjar res, anava perdent pes a salts de gegant, i forces, bebia poquet perquè no es podia aixecar per si sola i aprofitava quan sortia a passeig per beure o sinó li havies d'apropar el plat de l'aigua allí on ella estava ajaguda. Seguia fent diarrees que resulta que eren provocades pel problema a l'intestí gros i prim. Caminava molt poquet i s'ageia al terra de tant en tant durant els petits passeigs. Mai deixava de seguir-te amb la mirada i els seus ullets penetrants, ja veiem que l'energia s'acabava i la malaltia se l'estava emportant. 

Per aquest motiu el diumenge 30 vam decidir al vespre anar a fer allò que a ella li encantava, que és un bany a la platja. Només sortir del cotxe -ja vam parar ben aprop de la platja-, va anar directe ella soleta fins les dutxes per fer la primera remullada. I, després, com que s'enfonsava a la sorra perquè no tenia forces per caminar per ella la vaig agafar i portar fins dins l'aigua i allí vam fer el primer i últim bany de l'estiu plegats. La teníem ben subjectada i nedava una miqueta, movia les seves potetes i després, asseguda a la sorra dins l'aigua, la tenia a la falda i ella, es veia tranquileta, relaxada i quietona i ens movíem amb l'anar i venir de les ones del mar. Per no esgotar-la massa, perquè estava dèbil, la vam deixar a la sorra, quasi tocant l'aigua i allí ens seguia amb la mirada mentre estàvem nosaltres a l'aigua i no deia res (cosa que si ho haguéssim fet estan ella 100% bé ens hagués bordat, hagués anat corrent amunt i avall perquè no volia estar ella mai a fora i nosaltres dins l'aigua). I, sobretot, com seguia al Pere, estava pendent d'ell, si s'allunyava d'ella o no, amb la seva mirada i les seves celles tan expressives. De fet, un clar exemple va ser quan ell es va enfonsar en l'aigua i ella va moure les potes i avançar-se cap endavant per fer l'intent de llançar-se preocupant-se per ell (com havia fet moltes vegades quan estava boneta), el que passa que ja no tenia forces per moure's com hagués volgut. I és que aquí es veu la vitalitat que tenia, la fidelitat que tenia per preocupar-se pel Pere, tot i estar ella fatal, fins l'últim moment pendent d'ell. S'estimaven amb bogeria, el vincle que teníen era impressionant, veure-ho per creure-ho. Que bonic!





L'endemà dilluns, però, ja no es movia gens, ja no va poder sortir ni a fer un pipi davant de casa. La movíem amb braços. Per telèfon ens va informar el veterinari que els resultats de les biòpsies havien sortit molt dolents, tenia tumors malignes a intestí prim i gros amb metàstasis i que no es podia operar ni tractar amb quimioteràpia. Diagnòstic fatal. No hi havia cap altra via que acabar amb aquest sufirment i com que volíem que no fos al veterinari sinó a casa, en un ambient familiar, tranquil, còmode i relaxat vam acordar que vindria dimarts al migdia a casa el veterinari per aplicar-li l'eutanàsia. Com que estava ja tan malament vam demanar que ens preparéssin algun calmant perquè tot i que ella no es queixava i no feia cap gest de dolor se la veia que potser estava incòmode i toveta, i vam passar a buscar u derivat mòrfic per posar-li subcutani a primera hora de la tarda i després a la nit i que pogués passar la nit més confortable. Decisió megadura però que no teníem alternativa perquè ja s'havia fet tot el que es podia fer per ella. Ufff que difícil! 

Aquell vespre, vam fer l'última despedida amb ella anant al cementiri, on passejavem sovint amb ella, un lloc tranquil amb unes magnífiques vistes a la montanya i al mar. La vam haver de portar amb braços perquè ja no es movia gens. Ens mirava estant a terra tumbadeta, no sé ja fins a quin punt ella estava conscient del tot, gaudint dels últims moments junts en un lloc especial per nosaltres; nosaltres ho vam fer amb tota la bona intenció.

Va passar una nit molt incòmode, va començar a respirar anguniosa però no sabíem si era perquè estava incòmode i tenia calor -ja que la vam tombar en el llitet perquè estigués més còmode- o que tenia dolor o que realment no podia respirar bé del tot. A mitja nit vam aixecar-la entre els dos i li vam treure el llitet i sembla que es va quedar més relaxada i així vam acabar de passar la nit. Tot i així els ullets que tenia i com ens mirava em sembla que ja no estava 100% amb nosaltres. 

Ens la vam emportar cap a Sabadell, a casa dels meus pares, volíem que la "despedida" sigués a la terrassa. Abans, però, vam voler passar per la font de la plaça de l'església de Teià -a la que tant li agradava anar per beure i mullar-se fins quedar-se xopa-. Com que ja no caminava i costava molt agafar-la en braços perquè se'ns "plegava"la vam posar en el llit gran a manera de camilla i la vam treure del cotxe i la vam portar al costat de la font. No sé bé què va passar en uns minuts, però la gosseta va fer l'últim esforç per recolzar les potetes de davant -mentre jo l'agafava per la part de darrere- i el Pere li engegava la font i ella va moure el caparró perquè li caigués l'aigua al damunt. Aquesta si que va ser l'última remullada. La vam posar dins el cotxe i cap a Sabadell vam anar, en el trajecte ja vam veure que la respiració anava presentant dificultats i quan vam arribar a casa anava incrementant-se més i els seus ullets ja no ens miraven, s'anaven com diluint.

I justet ens va anar el temps, perquè va ser arribar a la terrassa, col·locar-la amb el llitet, acompanyar-la el Pere i jo i als pocs minuts va fer les últimes apnees i va descansar finalment en pau. No va caler que vingués el veterinari. Ufff que trist, difícil i dur aquest últim moment. Desitgem que no hagi patit massa en les últimes hores, és una cosa que ens preocupava molt, que patís! Desitjavem que no morís al veterinari ja que sempre la posava molt nerviosa i més en les últimes setmanes que hi havia anat tant sovint; i que estigués en un espai que li agradés i dins del que li podíem oferir la terrassa de casa vam creure que era el lloc ideal, amb el ventet que corria, la tranquilitat, acompanyats de floretes i en un espai conegut per ella. 

Per nosaltres ha sigut una gossa molt especial, dins la tristesa i el buit que ens queda, ha sigut un honor gaudir plenament d'aquests 13 anys i 4 mesos i escaig al seu costat, ens ho hem passat tan bé amb ella, ha sigut la nostra alegria, la nostra caixa d'energia positiva, els nostres ànims, les nostres ganes de viure! 

Només ens queda dir: 

MOLTÍSSSSSIMES GRÀCIESSSS PER TOT DUNA!!!! 

Descansa en pau.

12-3-2006        2-7-2019




martes, 11 de junio de 2019

La meva estimada Duna

Aquest mes de maig de 2019 ha sigut molt complicat, la meva estimada Duna, a principis de mes presentava la panxa cada cop més distesa fins que vam detectar que no era normal i no menjava com era habitual en ella, no volia el pinso i gairebé tampoc ni l'arròs amb pollastre i feia més aviat diarrees.

La vam portar al veterinari i evidentment no estava bé l'animalet. Va fer analítica i ecografia abdominal i allí va detectar que tenia bastants tumors tocant a melsa i fetge. Jolin quina notícia! Calia analitzar abans la seva tipologia per fer un tractament o altre. Per cert, es va portar tan bé pobreta per fer-se la eco! allà quietona i mirant-me amb els seus ullets, vaig tenir la sort de poder estar amb ella mentre li feien i, simesnó, vaig intentar donar-li suport moral i no deixar-la sola mentre li feien.

Aixx pobreta, només li faltava això al seu problema de cor, a la seva artrosis, diplàsia de malucs i un problema a la columna.

La vam estar tractant i de seguida se li va fer la biòpsia i va millorar lleugerament uns dies però a la següent setmana d'un dia per l'altra se li va posar la panxa encara més distesa, semblava un "tonel" a punt de rebentar. Vam anar d'urgències a la matinada i pobreta... i tant que estava malament! I a més de tants nervis que se li van sumar, només entrar al veterinari va fer una diarrea que no li va donar temps ni a ajupir-se per fer la caca, va sortir disparada la caca, que va esquitxar moble, pared i terra... ufff quina marranda, amb lo polida que és ella i que sempre s'aguant al màxim per no fer-s'ho en un lloc que no toca i si no toca i té una urgència t'avisa perquè la treguis. Això volia dir que se li havia escapat totalment.
Li van fer eco abdominal urgent, ja que encara no teníem els resultats de la biòpsia. I la van tractar via subcutània i tot (jo la punxava!). Vam seguir el tractament i va millorar una mica. Va passar una setmana més i de nou d'urgències al veterinari perquè l'animalet no el veiem bé, tornava a no menjar gaire i seguia amb diarrees. Així que van canviar el tractament i vam posar-ne una part via subcutània de nou i va fer una lleugera millora. Pensava que se n'anava al cel la meva reina.

Passats uns dies vam contactar de nou amb el veterinari i ens va modificar el tractament aprofitant que ja tenia els resultats de la biòpsia: cirrosis hepàtica severa, "toma ya"! així que no es podia operar, ja que el que hagués estat ideal seria fer transplantament de fetge, perquè el té un 80% afectat però en gossos no es fa. Bufff, així que el pronòstic no és dolent sinó fatal. Potser se'ns en va d'un dia per l'altre o aguanta una mica però el final ja us l'imagineu a curt termini.



Quina il·lusió tenir-la més o menys recuperadeta!!!



Bufff imaginar que se'n va és molt dur, porta més de 13 amb nosaltres, des de petitona que cabia en una mà que conviu amb nosaltres, no ens hem separat mai d'ella i és que es fa estimar moltíssim!!! és una més de la família! Hem vinscut molt bons moments amb ella i els que no han sigut tan bons també, perquè la família està per lo bo i pel que no ho és tant. Hem anat a tot arreu amb ella. A més, la seva intel·ligència, la seva sensibilitat, la seva comprensió, la seva exempleritat.... és que la fan única!!! És una gossa genial!!!! Quina sort hem tingut de viure amb ella tots aquests anys!!!!

Són molt durs aquests dies en que la mort hi és present i no saps quan arribarà el dia; així com els moments en que veus que la gosseta ho passa malament.

Han passat uns quants dies mes i ja estem a principis de juny i hem tornat a canviar el tractament ja que seguia amb una mica de diarrees però una mica millor de la gana i dels ànims. I sembla que li ha anat força bé, se la veu més animada, amb ganeta que ja ens demana menjar a nosaltres (com tota la vida ha fet!) però que ara feia setmanes que no feia. Tot i així aquesta malaltia fa que tingui polidípsia, és a dir, que tingui sensació de sed més sovint cosa que fa que estigui en molts moments del dia tumbada al costat del plat de l'aigua -que fins i tot beu ajaguda al costat, cosa que no havia fet mai- i té una obsessió a beure de les fonts, les dutxes... sembla que tingui un detector d'aigua quan surts a passejar amb ella (ho detecta a metres de distància, les beu ella abans que tu).



Aquí a les fotos un dia passejant una mica per la zona de gespa per canviar d'aires:





I aquí per la platja que tan li agrada, en plan relax:







Ahh i un alicient positiu que hem vist és el fet d'estar amb el seu company de vida, el Nuck i canviar d'ambient de tant en tant; sembla que la motiva i l'engresca. De fet, al passar unes hores junts i anar de passeig amb ell l'hem vist com feliç passejant i olorant el camp, ha agafat un pal i l'ha començat a rossegar i volia que li llançessim per anar-lo a buscar (cosa que fa setmanes que això no ho feia!!!). I ha arribat un moment que s'ha tumbat tan panxa al camp olorant l'aire tota relaxada i quan vam dir de marxar ens mirava com dient: amb lo bé que estic ara i ja hem de marxar. jejeje Coses que les has deveure per creure, és que el Nuck l'anima pobret, no la veu sempre i quan la veu entre ells es deuen comunicar coses, ha sigut la seva companya i s'han ajudat sempre molt.







Ara que ja estem a dia 10 de juny està més animadeta, fins i tot camina amb més rapidesa  en els passeigs. M'alegra beure-la gaudir encara que siguin passeigs més curtets perquè les camenetes ja no la porten ni l'aguanten com voldria, o ja no sent i veu perfectament. Però ens hem anat adaptant i en comptes de cridar-la o dir-li de veu les coses, directament la toques i quan et mira li fas la senyal del que calgui (li dius que vingui, que s'esperi, li senyales el que vols...) i com que és una crack ho "pilla" tot de seguida, l'avantatge també d'ensenyar-li les coses no només de veu sinó per signes i així ara que no sent tant ho comprèn també bé. El que trobem a faltar els seus lladrucs a l'arribar a casa que rebiem com a benvinguda, però és que no ens sent arribar i per tant per això no ve a saludar; ara, quan et veu segueix remenant la seva cueta jejeejeje Pel que fa a menjar ja no vol el pinso i ens les veiem per pensar idees de fer-li per menjar casolà, ja que a més no li pots fer sempre el mateix perquè es cansa, en fi, per ella el que calgui!!!

A veure com va evolucionant la meva reina. Sembla mentida, veure-ho per creure-ho, la voluntat que té en aixecar-se per anar a menjar o beure, per sortir a passejar per fer un pipi (encara que sigui fins al cantó de casa), per pujar o baixar del cotxe (encara que sigui amb una miqueta d'ajuda).... de ben segur si nosaltres tinguessim el que té estaríem tumbats en un llit. És tot un exemple!

L'estimo moltíssssimmmm!!!! Estarem al teu costat fins que arribi el moment!!!!

Ets un sol que brillarà sempre als nostres cors!!!!

sábado, 4 de mayo de 2019

Escena - Habitación infantil - regalo para Valeria (mi sobrina)

Y aquí una escena muy especial que regalé el pasado mes de marzo a mi sobrina, que cumplió 1 añito; para que ya se vaya adentrando a las minis jejeje



Os explico un poco los detallitos, porqué cada cosa tiene su qué.

En la vista frontal podemos observar a la izquierda un marquito con la inicial de su nombre que hice a punto de cruz. En la estantería un juego de dados con letras para fomentar la lectura y los juegos educativos, al lado de un muñeco que es un perrito, puesto que a mi me encantan los perros y siempre tengo que dejar su huella jeejjeje





Y hay una foto que justamente es una foto de mi sobrina, de un book de fotos que le hicieron mi hermana y mi cuñado y esta era mi foto favorita y la puse en tamaño mini para que fuera 100% personalizada la escena. Además el papel pintado de fondo lo hice yo misma con el power point para que fuera igual que el que la niña tiene en su habitación. Al igual que la cinta de telas que hay en la pared lateral derecha, que es exactamente igual que la que mi madre le hizo para su habitación -pero yo la he hecho mini mini-.

Además, los muebles venían blancos combinados con otro color y yo les puse el detalle rosa, puesto que su habitación real combina los colores rosa, gris y blanco y he querido jugar con los mismos tonos. Y la camita, a parte de tener un colchón bien cómodo tiene una sábana y una colcha con sus cojines a juego que me regaló una miniaturista en una feria de casas de muñecas en Barcelona y que ya escogí con esta intención (antes de que mi hermana estuviera embarazada, ya que ya tenía en mente hacerle este regalo para cuando tuviera un hijo/a) y justamente encajó los tonos y todo (¡qué guardadito lo tenía!).


La cajonera, de la que se abren bien los cajones y se pueden guardar muchas cosas. Tiene encima una lámpara de sobremesa (hecha con un tapón de crema y un botecito que encontré en su día en la calle -tirado en el suelo- y como tenía una forma característica lo guardé y ya tiene su utilidad, -después de haber sido limpiado y tuneado jejeje-. A su lado un pequeño neceser hecho con fieltro y los dentalles pintados con rotulador rojo. Y acompañándolo, una cesta con botes de cremas y jabones, así como toallas pequeñas y pañales para los cuidados del bebé (los primeros hechos con los plásticos de las cápsulas y cuentas de collar y los segundos con fieltro). Y la cestita es un tapón de una botella decorado con una cintita en el borde y en su interior con un trocito de papel como de tela muy fino como forro.


Al lado de la cajonera podemos ver un cubo para la ropa sucia (lo hice con la boquilla de cartón que se usa para las pruebas de espirometría (que tenía de alguna que me habían hecho a mi en su día) -que la recorté y la forré en su parte superior y inferior con la misma tela que forré la silla. Y la tapa és un cartón grueso recortado al que le pegué una cuenta de collar. Y así de resultón quedó.


En la pared lateral izquierda podemos ver una pequeña estantería con algunas figuras de animales (un elefante y un león -que son pasta con forma de animales que pinté de colores con pintura acrílica), además de dos botes de colonia hechos con cuentas de collar. Y la estantería está hecha con maderitas que tenía que pinté de color blanco. Debajo, le puse un colgador con unos pequeños soportes que tenía y que pinté que son los colgadores. Y de ellso cuelga un vestidito que hice con un trocito de tela y unas cintitats que hacen de tirantes -expuesto en un colgador hecho con un clip de escritorio-.

A parte de la pared de papel pintado, las otras paredes y techo son pintados con pintura acrílica blanca. Y el zócalo de la pared frontal está hecho con el papel que viene debajo de la carne/verdura a veces, pero seco, sin estar manchado; lo recorté y lo pegué y como tiene como una textura especial y unos puntitos queda diferente y le da un toque.


Y el suelo es lo que me costó más tiempo, porqué fue por fases. Son palitos de helado que tenía (algunos ya tenían color y otros eran de color madera), pues los pinté y como tenían de base colores diferentes "chupaban" diferente la pintura con lo que los pinté, con lo que dan tonalidades diferentes -les tuve que dar varias capas para que fijara bien-. Después los fui cortando y pegando para que tuviera esta forma. Y terminé por barnizarlos bien y finalmente dar una capa de pintura acrílica blanca, quitando antes de que secara del todo los excesos, así podéis ver que se filtra en algunos huecos y ranuras y da tonalidades diferentes con el rosa que ya tenían las maderitas antes. Y aquí el resultado que ha valido la pena tanta dedicación a este suelo, porqué me encanta como ha quedado. Ahh y no nos olvidemos de la alfombrita sencillita pero resultona que hice con fieltro.

Espero que os guste :)



miércoles, 3 de abril de 2019

3r Trimestre de 2018 amb els gossos

I seguim amb més cosetes que es poden fer acompanyats dels nostres companys peluts.

Per exemple passejar pel passeig tocant la platja, per molt plena de gent que hi estigui. Ells fent el tafaner observant la gent amunt i avall, els patinets, les bicicletes... Així com ensumant els perfums, l'olor de mar i mil i una olors que deuen percebre amb els seus nassarrons.






Un altre activitat que es pot fer amb ells és fer-los gaudir de petits detalls que per a tu poden ser simples i sense importància i per ells és "la bomba" i s'ho passen pipa amb ben poc. En el cas de la Duna, amb una mica d'aigua és tota una festa. I aquí l'exemple:



I parlant abans de platja i ara d'aigua, què millor que remullar-se acompanyat del teu gos.
I aquí un bany especial, el primer amb "armilla salvavides". Ja que l'estiu del 2018 a la Duna li hem detectat que es cansava força, fins i tot en moments en que el moviment i l'esforç era mínim (com podia ser anar de l'habitació fins la cuina, seguir el ritme en els passeigs habituals i curts). Així com també donava la sensació de presentar dolor, signe que es mostrava especialment en el moment d'aixecar-se. Així va ser que la vam dur al veterinari i després d'un munt de proves (radiografies, analítiques, ecografia cardíaca, electrocardiograma, exploració física...) li van diagnosticar artrosis als dos malucs i displàsia de malucs, així com també una insuficència cardíaca i un problema a la part final de la columna en que hi ha algunes vèrtebres deformades que a vegades poden pinçar el nervi de dita zona). Total pobreta que es va portar molt bé per totes les proves i va haver de començar un tractament de per vida (una medicació pel cor i un diuretètic i un antiinflamatori potent).

Per aquesta raó ens van suggerir que nedar dins de l'aigua li podria anar bé per reforçar musculatura, ja que amb 12 anys és velleta i al perdre-la s'ha quedat al descobert els problemes de l'aparell locomotor i esquelètic. I per evitar que es cansés dins l'aigua, ja que ella no sol entrar dins si no és per buscar la pilota; d'aquesta manera que es trobés més segura. Però clar, la teoria és fàcil, ara a veure com li expliques al gos perquè és això que li poses i que quan entri a l'aigua es relaxi que flota. Ufff jo ho vaig intentar però després de vàries vegades va ser impossible explicar-li i feia, pobreta, força per mantenir-se a "flote" com si no ho portés.



La veritat que s'ho deixa posar tot, el que passa que per la cara -que la Duna sempre ha estat molt expressiva- no n'està convençuda de l'invent. Així que vam acabar desestimant l'armilla, mica en mica, s'anirà acostumant.

Ella és una campiona i la seva capacitat d'esforç, de tirar endavant tot i a vegades tenir dolor, costar-li... és admirable! Caure i aixecar-se endavant, amb més força si cal. Les persones hauríem, a vegades, de prendre exemple d'ells.

I al ser l'estiu, a part de la platja també es pot anar al riu, i aquí el nostre compi més canyero: el Nuck. Que tot i no agradar-li d'entrada massa l'aigua, aquí no s'ho va pensar dues vegades en llençar-s'hi! I, és que clar, caminant per paratges tan bonics que tenim per Catalunya és irresistible prendre un banyet -ara, l'aigua estava gelada!-.







Qui apart de bo, intel·ligent, viu, sociable, àgil, divertit és guapo, es pot permetre el luxe de sortir a la foto, fins i tot, amb la llengua fora! I és que després de moltes corredisses amunt i avall no pot ser altra cosa. Un bon passeig va ser!



I aquí la Duneta que també li encanta el riu, i si té una cascada millor que millor. Aquí tan fa l'artrosis, la displàsia, etc. un veu aigua i cap dins i si al costat de l'aigua hi ha un tronc enorme ja arrodonim la jornada!










També et poden acompanyar a una llibreria, i és que és genial que t'hi deixin entrar acompanyat del teu amic de quatre potes. Si tu surts a fer un tomb, ell t'acompanya i què millor que també pugui entrar amb tu a les botigues. Esperem que en poc temps hi hagi més establiments com aquest de Barcelona.



Bonic també és passejar pel bosc amb els teus amics canins, aquí el Nuck amb el seu company Danko -que també sap posar molt bé!-.



Per l'època del bon temps, un gust també passejar per parcs i jardins, com aquest de Barcelona. I si tenen aigua millor, encara que a vegades només sigui per veure-la i no tastar-la! Ai la Duna que una estona més mirant l'aigua i s'hi llença, no seria el primer cop! jejeje



I és que és un plaer sortir a passejar amb els teus gossos, no sols treure'ls a fer la volta habitual sinó fora de la seva rutina que els hi encanta!